Perquè sóc vegà
L’altre dia els meus amics de joventut van descobrir que sóc vegà i encara s’estan rient. No els culpo, tenen una naturalesa cavernícola i per això són els meus amics. Però m’he adonat que en el món en què vivim alguna cosa així cal explicar-la.
Fa cosa d’uns vint anys vaig llegir un reportatge de PETA sobre granges de pollastres. L’impacte que em va provocar va ser tan profund, tan revelador, que encara tinc algunes imatges al cap. En aquella època PETA estava realitzant una campanya per denunciar Kentucky Fried Chicken pel dantesc patiment que provoca als seus pollastres, així que vaig traduir els pamflets de l’anglès i durant tres o quatre dies els vaig estar repartint davant d’un dels restaurants de KFC al centre de Barcelona. Ni tan sols em va passar pel cap, però, fer-me vegà.
Fins fa poc he considerat legítima la utilització i explotació dels animals per part de l’home, s’ha fet així durant milers d’anys i no veia motiu per canviar. El que considerava inadmissible, això sí, és generar el patiment desmesurat al qual els sotmetem. Per tant, creia jo, seria suficient amb incrementar els estàndards de benestar animal a les granges: em semblava una opció molt més realista i una forma efectiva de reduir o fins i tot eliminar el seu patiment.
A més la imatge que rebia del veganisme era molt negativa: es tractava d’uns radicals que pretenien canviar la naturalesa omnívora de l’ésser humà, cosa sens dubte impossible, i que menjaven coses molt rares fent cas omís de les recomanacions oficials sobre nutrició, que indiquen clarament la necessitat de tenir una dieta variada que inclogui la carn, els ous i la llet.
Així, durant vint anys he cregut que l’única cosa raonable era pressionar, en la mesura del possible, a les institucions i a la indústria càrnia per incrementar els estàndards de benestar animal. No vaig tornar a implicar-me més en cap altra campanya animalista, perquè com se centraven en aconseguir que la gent canviés de dieta totes em semblaven tronades. De fet, no entenia com era possible que no haguessin associacions raonables i realistes que intentessin incrementar el benestar animal sense tractar de convertir l’home en una vaca. No em sentia representat.
Des d’aleshores, en consumir carn, llet o ous m’he sentit culpable, però he assumit aquest sentiment amb resignació. Com a molt tractava d’evitar la carn de pollastre i porc, que és la que està més estabulada, i donava preferència a la vedella i el xai, que com a mínim tenen contacte amb l’aire lliure. Els aliments ecològics van ser una bona excusa per menjar de tot sense pensar gaire. Com sabem, el motiu de l’existència d’aliments ecològics té poc a veure amb consideracions morals cap als animals, però com a mínim els seus estàndards tenen en alguns casos millores substancials de benestar animal. En el cas dels ous i els pollastres per a carn, per exemple, els animals no es troben en gàbies minúscules tota la seva vida, poden caminar pel terra i, si no m’equivoco, fins i tot surten a l’aire lliure. Alguna cosa és alguna cosa.
En unes vacances d’estiu, però, vaig tenir l’oportunitat de visitar una petita granja lletera de caràcter familiar. Era el tipus d’explotació a la que s’ha de donar suport segons el criteri imperant, ja que permet continuar amb el treball tradicional i artesanal dels grangers de tota la vida. D’una banda hi havia les vaques, dins d’una petita nau industrial, que feien el circuit entre l’estable i les munyidores. Surten alguna vegada a passejar? em vaig aventurar a preguntar. No, mai, això no pot ser. No vaig entendre molt bé per què “no podia ser”, encara que no em vaig atrevir a posar en dubte l’explicació d’aquell granger tan trempat. A continuació el nostre recorregut va passar per davant dels vedells. No feia molt que havien nascut, i estaven tancats en casetes exteriors individuals amb un petit pati, d’aproximadament dos per dos metres quadrats, perquè sortissin a respirar. Davant la meva estupefacció vaig veure com se’ls alimentava amb biberó. Un vedell que tenia la seva mare a menys de cent metres, ¡aïllat i alimentat amb biberó! Els meus fills s’ho van passar d’allò més bé, ai, què macos! però en aquell moment jo vaig adquirir una certesa: les vaques no són humanes, però és indiscutible que una vaca amb el seu vedell formen una família, una família segurament amb vincles emocionals tan forts com la de qualsevol família humana. Alguna cosa fallava.
Ja de nen meu pare, que havia abjurat amb gran esforç de diversos dels prejudicis que li havien inculcat, em va revelar amb solemnitat que no hi ha cap diferència substancial entre l’home i la resta dels animals. L’ésser humà és el més intel·ligent, de la mateixa manera com el guepard és el més veloç i la balena blava la més pesada, però en allò fonamental érem iguals. Dit així és una obvietat, ja que des d’un punt de vista científic és indiscutible: hi ha moltes més diferències entre un cocodril i un cavall que entre un cavall i un home. Però si bé tothom ho sap, assimilar-ho és molt difícil i el sentiment de superioritat de l’home és patològic (encara que reconec que hi ha patologies útils, perquè ningú pot tenir el mínim d’autoestima suficient per no caure en una severa depressió si admet realment que la seva vida és tan poc important com la de la rata que habita en les seves clavegueres). I encara que jo també ho sé i tampoc ho puc assimilar sí que vaig comprendre, com si fos una llum encegadora vinguda del cel, que una família és una família i s’ha de respectar.
En aquestes tessitures estava jo quan vaig decidir escriure Cerdos y cabrones (actualment inclòs al llibre Contes per a gent rara que menja carn). Ho vaig fer tot a l’inrevés: primer el vaig escriure, després vaig anar investigant sobre el tema i lògicament després el vaig haver de reescriure. Però vaig descobrir coses sorprenents.
Per començar vaig descobrir que la, segurament, principal associació de nutricionistes del món, la Associació Americana de Dietètica (abans American Dietetic Association), accepta de forma oficial com perfectament saludable la dieta vegana en tots els estats de la vida (adults, gent gran, nens, nadons i embarassades). Aquesta associació està totalment lliure de sospita de radicalisme vegà, no només per la seva grandària i importància (més de 100.000 dietistes-nutricionistes col·legiats, o “registered”), sinó perquè al seu mateix web la majoria de les receptes que proposen no tenen res a veure amb el veganisme. A més, pel que fa a nens i nadons, la seva posició és compartida ni més ni menys que per l’associació americana de pediatria (American Academy of Pediatrics).
Així doncs, la dieta vegana ben portada és perfectament vàlida i no té cap relació amb dietes “rares”, “perilloses” o “miraculoses”. Per a mi havia deixat de ser necessari menjar productes d’origen animal.
L’altre descobriment ho vaig fer gràcies a la recomanació d’un bon amic. Vaig veure Cowspiracy. I això va ser una altra revelació vital. Prenent com a punt de partida un informe del programa de les Nacions Unides per al medi ambient, és un documental extraordinari que exposa diversos fets contrastats:
- El 18% de les emissions de gasos d’efecte hivernacle són provocades per l’agricultura dedicada a l’alimentació animal. El tràfic total de tots els vehicles, vaixells i avions del món suposa per exemple un 13%.
- Les indústries càrnia i làctia són responsables del consum d’un terç de l’aigua dolça del planeta. Per obtenir una hamburguesa es requereixen 3.000 litres d’aigua, l’equivalent a una dutxa diària durant dos mesos.
- L’agricultura relacionada amb la cria d’animals és responsable del 91% de la destrucció de l’Amazones. Es calcula que cada dia s’extingeixen 110 espècies d’animals i insectes per la destrucció de selves tropicals.
- Cada any s’extreuen dels oceans 80 milions de tones de peix, i per cada quilo de peix extret es capturen inintencionadament 5 quilos de peixos sense valor comercial que són retornats sense vida al mar.
- Els excrements d’una granja lletera amb 2.500 vaques equivalen a les deixalles d’una ciutat de 400.000 habitants.
El documental mostra com, de manera incomprensible, les associacions ecologistes ignoren aquest problema, ja sigui per desconeixement o per considerar contraproduent als seus interessos recomanar a la població que variï la seva dieta. Greenpeace ni tan sols va accedir a entrevistar-se amb els autors del documental.
Cowspiracy ja va ser massa per a mi. I em vaig fer vegà.
Per evitar que la meva família i el meu entorn s’espantessin (perquè es van espantar) els vaig prometre que em faria visitar per un dietista-nutricionista diplomat. Per estar segur que no cometia cap ximpleria s’havia de tractar d’un nutricionista “normal”, dels que tracta a obesos i esportistes, que hagués estudiat nutrició en una universitat i no anunciés dietes miracle ni coses rares, i per descomptat no especialitzat ni en veganisme ni en vegetarianisme. Vaig contactar amb diversos nutricionistes que complien aquests paràmetres i per la meva tranquil·litat cap em va posar cap problema. Pregunteu, pregunteu a qualsevol nutricionista seriós i us confirmarà els meus descobriments: la dieta vegana ben portada és perfectament saludable.
Finalment vaig optar per Elisabet Barceló, de Fisiosalut i ella va fer molt fàcil el que a priori semblava difícil: adaptar una nova dieta a un pare amb dona i dos fills. Perquè, per descomptat, no podia pretendre que tota la meva família es fes vegana pel simple fet que jo hagués llegit molt sobre el tema. Però tot va resultar sorprenentment senzill i l’adaptació s’ha realitzat sense cap tensió.
De tant en tant en els mitjans de comunicació parla de la dieta vegana, i l’enfocament se sol centrar sempre en els riscos que comporta si no és equilibrada, cosa que genera una imatge de dieta perillosa. I no ho és en absolut. Totes les dietes, totes, són perilloses si no són equilibrades. Quan en els mitjans se’ns adverteix de la conveniència de tenir una dieta variada i equilibrada, no ens ho presenten com “els riscos d’una dieta omnívora” o “els riscos de la dieta mediterrània”. Però si atenem a les dades sobre sobrepès, obesitat, diabetis i malalties del sistema circulatori que genera la dieta “normal” conclourem que també presenta riscos molt importants. Tots els estudis estadístics de comparació entre dietes arriben a la mateixa conclusió: les persones que segueixen una dieta vegana estan més sanes, generen menys despesa sanitària i moren menys. És molt possible que sigui simplement perquè els vegans són en general més conscients de la importància de tenir una dieta equilibrada i tenen un estil de vida més saludable, però tot i així resulta indiscutible que la dieta vegana és nutricionalment tan vàlida com la dieta omnívora que preconitzen els organismes oficials. I si tenim en compte els beneficis mediambientals que genera i l’absència total de patiment animal haurem d’admetre que no solament és tan vàlida, sinó infinitament superior.
Per això sóc vegà. I compte: tu també pots ser-ho 😉
Laureano Miró, novembre de 2016