―Hauríem d’estar orgulloses, en menys de mig milió d’anys d’evolució les rates hem aconseguit ser més intel·ligents que els humans i ja els tenim totalment subjugats.
―Sí mama, no dic que no, però des d’un punt de vista ètic resulta evident que no és correcte com els tractem.
―Mira, filla meva, no em vinguis ara amb els romanços dels drets humans i altres bajanades. El món és així: tontolabo l’últim! L’espècie dominant a la Terra és la més intel·ligent i la que té dret a dominar les altres. O et penses que ells eren diferents?
―No, si ja sé que ells no tenien cap tipus de consideració ni empatia, que les nostres granges d’humans són un paradís en comparació als seus camps d’extermini animal i bla bla bla, tot això ja ens ho han explicat a l’escola. Però la venjança és embrutidora…
―Tu no tens ni punyetera idea― la mare deixa els coberts al costat del plat i mira durament la filla. ―El que va fer la humanitat va ser un holocaust de tal magnitud que no et pot entrar a la imaginació. 300 milions de vaques, 1.300 milions de porcs, 50.000 milions de pollastres i més d’un bilió de peixos assassinats un any rere l’altre, durant dècades i dècades, sent perfectament conscients que no necessitaven proteïna animal per a res. Només per “costum” i “tradició”. I nosaltres vivint a les seves clavegueres, patint morts horroroses per menjar mata-rates i sent utilitzades a mansalva per experimentació. No tenen perdó de Déu.
La filla acota el cap, avergonyida.
―Però, cal que m’ho mengi?
―En aquesta casa no hi ha lloc per a radicals vegans. Menja.
―Només és un bebè, calia posar-li una poma a la boca? ―la filla està a punt de plorar.
―La carn que ells preferien era de bebès. Menja!
Laureano Miró. Publicat a la revista Tribuna Maresme l’octubre de 2020 en col·laboració amb ànimaL.